Per una advocacia compromesa

Per Jaume Alonso-Cuevillas

El proper dijous 3 de juny se celebraran eleccions a l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB). Es compliran exactament 24 anys des d’aquell ja llunyà 3 de juny de 1997 en què vaig ser escollit degà del llavors anomenat Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Entenia llavors, i segueixo entenent ara, que un Col·legi d’Advocats, a banda de defensar els interessos propis de la professió, ha de ser també capdavanter en la defensa dels drets fonamentals i, en especial, del propi dret de defensa.

Quan un advocat o advocada, en defensa dels interessos que li han sigut confiats, pateix una arbitrarietat o abús d’autoritat per part d’algun jutge, policia, funcionari o autoritat, la víctima no és (només) el propi advocat, sinó el seu client i la tota societat. El Dret (en majúscules) és també un mecanisme de defensa dels drets i llibertats de la ciutadania enfront del poder.

Aquesta convicció em va portar al seu moment a crear la Comissió de Relacions amb l’Administració i la Justícia (CRAJ) com a vehicle per intentar resoldre els conflictes i, de no ser possible, denunciar les arbitrarietats o abusos. Una advocacia institucional llavors molt servil amb el poder (el seu president va ser després premiat amb una plaça de magistrat al Tribunal Constitucional) es va riure, primer, i després escandalitzar de l’agosarada idea d’aquell jovenet (dit per cert amb cert menyspreu burleta) degà dels advocats barcelonins. Avui, tots els Col·legis d’Advocats d’Espanya han creat comissions similars (mantenint per cert, el mateix nom de CRAJ, del qual també tant s’havien rigut).

Hauria estat més còmode seguir la tònica llavors dominant als grans Col·legis de l’Estat i aprofitar el càrrec per conrear bones relacions amb el món judicial i polític. Amb un Ajuntament governat per un tripartit PSC-ICV-ERC, una Generalitat de CDC amb consellera de Justícia d’UDC i un Govern espanyol del PP, vaig tenir diversos enfrontaments amb autoritats de tots els colors polítics. Creia, i segueixo creient, que era la meva obligació defensar per damunt de tot els interessos no ja només de l’advocacia, sinó del propi dret de defensa, pilar d’un estat democràtic.

Aquesta defensa dels drets i llibertats individuals i col·lectius es tradueix també en mantenir veu crítica cada cop que la situació ho requereix. De la mateixa manera que el Col·legi de Metges parla clar, i és obvi que és escoltat (i temut), cada vegada que la situació sanitària ho requereix, un Col·legi d’Advocats ha de parlar també alt i clar quan els drets i llibertat estan amenaçats. Durant els darrers temps, el silenci del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona ha estat ensordidor.

El càrrec de degà, o degana, no ha de ser una plataforma de projecció personal de qui l’ostenti. Al contrari: el degà ha de ser l’advocat de tots els advocats i advocades i el primer defensor dels drets i llibertats de la ciutadania.

L’actual degana del Col·legi d’Advocats s’ha proclamat “neutral”, però no va dubtar a declarar que  “l’aplicació del 155 era inevitable”. Per això els partits del 155 aposten per la seva continuïtat.

Jo no vull un Col·legi mut davant els abusos i servil amb el poder. Vull, i crec que ho necessitem com a societat, una advocacia compromesa. Per això votaré la candidatura encapçalada pel Gonçal Oliveros i l’Anna Boza.

Desitgem que guanyin les eleccions del 3 de juny, perquè el seu triomf serà el de tota la societat.