La taula de diàleg

Per Jaume Alonso-Cuevillas

En els darrers anys, Esquerra ha reorientat la seva estratègia, abans unilateralista, per centrar els seus esforços a buscar una sortida negociada amb l’Estat. Després de les eleccions espanyoles de novembre del 2019, Pedro Sánchez necessitava els 13 vots dels republicans per resultar investit. L’acord es va plasmar en un breu document amb dos únics punts que expressaven “el reconocimiento del conflicto político y la activación de la via política per resolverlo” (primer punt) i la “creación de una mesa bilateral de diálogo, negociación y acuerdo para la resolución del conflicto político” (segon punt).

Malgrat que, prèvia validació pel Consell Nacional d’ERC, l’acord es va signar el gener de 2020, permetent així la investidura de Pedro Sánchez, durant el mandat del president Torra, la Taula es va reunir un sol cop (el febrer del 2020) sense assolir cap acord ni programa o calendari de continuïtat. Després de la investidura del president Aragonès, s’ha anunciat la reactivació de la Taula sense concretar tampoc quin serà el seu objecte.

Per la part catalana, el contingut mínim acceptable hauria de ser l’amnistia i el reconeixement del dret a l’autodeterminació, però per la part espanyola (així ho han expressat tant el president Sánchez com destacats dirigents del seu partit) ja s’ha deixat ben clar que ni l’amnistia ni el dret a l’autodeterminació seran objecte de cap negociació amb la part catalana.

Convé recordar que totes dues coses són jurídicament possibles. Malgrat l’absurda interpretació dels lletrats del Congrés, la Constitució Espanyola no prohibeix l’amnistia; el que prohibeix són els indults generals (és a dir, un perdó general concedit pel Govern), però no l’amnistia que es tracta d’una Llei de les Corts Generals que pot ser aprovada sense cap limitació, com per cert ja es va fer l’any 1977. El dret a l’autodeterminació està reconegut per convenis internacionals subscrits per l’estat espanyol com la Carta de Nacions Unides de 1945, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966 o el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, també de 1966. Cal recordar a més que diversos estats democràtics, com el Regne Unit, Canadà o França han permès el seu exercici a territoris sotmesos a les seves sobiranies. No hi ha doncs cap problema jurídic, sinó, simplement, una evident manca de voluntat política.

La Taula podria doncs donar fruits si existís voluntat política per la banda espanyola, però atesa la contumaç negativa espanyola, el fracàs de la taula està assegurat des del seu inici.

Qualsevol estratègia, apuntada ja per algun dirigent socialista català, que pretengui substituir i descafeïnar els objectius (per exemple, recuperar l’Estatut retallat de 2006), no només no resoldria el “conflicte polític” existent sinó que, a més, és fàcil aventurar que generaria un fort rebuig entre l’independentisme, amb un presumiblement elevat cost electoral pel partit independentista que el defensés.

Davant aquestes evidències, sorgeix l’obligada pregunta de per què Esquerra hi aposta tan decididament. Sense dubte, respon a un estratègic càlcul electoral basat en la premissa de què el més que previsible fracàs obrirà els ulls a molts votants d’opcions esquerranes no independentistes (de l’entorn dels Comuns i potser alguns votants de l’òrbita socialista) que, per decepció amb l’Espanya no-possible, acabaran dipositant la seva confiança electoral en el partit hegemònic de l’esquerra independentista. Aposta arriscada, puix l’aposta per l’impossible diàleg també pot provocar una fugida de vots d’Esquerra cap a les altres opcions independentistes.

Recordem a més, que tant la CUP com Junts, ambdues formacions totalment escèptiques amb el diàleg amb Espanya, han imposat data de caducitat a la Taula que, a més, coincidirà temporalment amb les eleccions municipals previstes per la primavera de 2023. Des de l’òptica electoral, l’aposta d’Esquerra és doncs d’un risc extrem.

Càlculs electorals d’uns o altres a banda, a parer meu, el principal fruit esperable de la Taula és el seu més que segur fracàs. Amb la concessió (forçada) dels indults i l’anunci de l’inici del diàleg amb Catalunya, Pedro Sánchez ha aconseguit recuperar un cert crèdit reputacional a l’esfera internacional. El fracàs de la Taula serà doncs la constatació internacional del fet que tant se val qui governi a Espanya, si l’esquerra o la dreta, doncs la manera d’abordar, o de no-abordar, el conflicte amb Catalunya és exactament la mateixa. Formes més suaus, però igual intransigència en el fons.

Deixem doncs que la Taula fracassi i demostri el veritable tarannà imperialista espanyol, però no desaprofitem aquests dos anys de simulacre per seguir preparant-nos per l’embat.