La força de no claudicar

"La decisió de trencar amb el PSOE ben segur que tindrà costos, però, atès l’historial d’incompliments i falses promeses, era ja l’única sortida possible"

Per Jaume Alonso-Cuevillas

La política és sovint massa tacticista. Per això la ciutadania es troba cada dia més decebuda i allunyada dels partits polítics.

Si ens centrem en Catalunya, la decepció creix entre tots aquells que seguim volent deslliurar el nostre país de l’asfixiant jou imperialista espanyol. Ara fa vuit anys ho vam tenir molt a prop, però des de llavors hem anat clarament a pitjor.

Vist en perspectiva, és evident que el 2017 no vam ser prou hàbils. El mateix president de l’1 d’octubre ho ha reconegut en dos extensos volums amb fort contingut autocrític, amb un to molt allunyat de les habituals autobiografies autocomplaents.

Després, la repressió i les batalles internes (alimentades per massa egos personalistes) han conduït l’independentisme a un estat de desorientació i desencís. Bona part dels més de dos milions de votants de l’1-O, decebuts i/o emprenyats, han deixat de votar, cosa que ha propiciat la pèrdua de la majoria independentista. I així, pel pedregar, hem passat de somiar en gran a la tristesa del 3Cat.

Ara bé, aquesta immensa massa de ciutadans i ciutadanes independentistes segueix existint. Malgrat algunes, poques però sonades, excepcions, no conec gairebé ningú que hagi re-abraçat la fe borbònica.

Hi som i hi seguirem sent esperant el moment. Ningú va dir mai que era una gesta fàcil. Si es tractés de pitjar simplement un botó ja fa temps que seríem a Ítaca. Sabíem que l’Estat no ho posaria gens fàcil, però avui sabem també que estan disposats a sacrificar fins i tot les aparences democràtiques per mantenir la colònia subjugada.

La història ens ensenya que han reeixit els països que han sigut capaços de resistir (cal només llegir el darrer llibre de l’Aleix Sarri per comprovar que en això no ens guanya ningú) i, especialment, aquells que han estat capaços d’articular un moviment transversal per assolir l’objectiu.

Per això, ara fa cinc anys, trencant una virginitat zelosament custodiada durant dècades, vaig implicar-me en el naixement del projecte polític de Junts que concebia, i concebo, com un veritable moviment d’alliberació nacional. “Ànima de moviment, amb cos de partit” vaig escriure aleshores.

Cert és que durant aquest trajecte –marcat per tantes circumstàncies adverses– no sempre s’ha fet tot prou bé. I sovint tampoc s’ha sabut comunicar prou bé el perquè d’algunes decisions. Errare humanum est.

Però als moments més transcendents, l’ànima de moviment, que el president Puigdemont interpreta millor que ningú, sempre s’ha acabat imposant.

La decisió de trencar amb el PSOE ben segur que tindrà costos, però, atès l’historial d’incompliments i falses promeses, i una perllongada reiteració d’advertències explícites, era ja l’única sortida possible. Per dignitat, però també per fer valdre la nostra força ad extra i ad intra.

Trencament, a més, ben explicat, posant l’accent en qui és el veritable responsable. Dels incompliments i de jugar permanentment amb la por de ‘que ve el llop’ quan no tenen gens de vergonya d’allitar-s’hi quan els convé.

Si volen, ja saben on som. Però han de saber també que no poden seguir intentant enganyar-nos amb les galindaines dels conqueridors.

Ahir va pujar la meva confiança cap a la política en majúscules. I, per descomptat, votaré sí.