L'Espanya “enfranquistada”

El poder real

Per Jaume Alonso-Cuevillas

La setmana passada vaig intervenir, probablement per darrer cop, al faristol del Congrés dels Diputats. El primer debat tenia per objecte una proposició de reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial. L'altre, la derogació d'un article del codi penal. El fil conductor d’ambdues intervencions va ser, però, el notori “enfranquistament” de l'Estat espanyol.

Resulta entre entendridor i patètic veure com l’esquerra intenta massillar foradets mentre l’esquerda del mur és cada dia més ampla i visible.

El poder real d’Espanya no és a les mans del seu Govern. Mentre l’autoanomenat Gobierno más progresista de la història intenta impulsar tímides –massa tímides– reformes, els aparells del deep state mantenen la seva particular creuada contra tots aquells que pretenem remoure l’statu quo.

Així, assistim atònits a l’espectacle de militars reservistes que voldrien afusellar “26 millones de hijos de puta” o militars en actiu que, amb la sinceritat dels ebris, exalten himnes totalitaris. Cossos policials cada dia més patriòtics i menys democràtics que destrueixen proves que incriminen els seus afins i es permeten batejar investigacions, clarament tendencioses, amb el nom de batalles de la División Azul.

Si dels uniformats passem als togats, trobem a la cúpula una Sala Segona del Tribunal Suprem, que esbiaixa el dret fins a límits insospitables per demostrar que no pensa acceptar de bon grat una nova condemna dels tribunals internacionals de drets humans –per cert, quan se sancionarà amb multa o inhabilitació els jutges responsables d’aquestes condemnes per part del TEDH? La mateixa Sala que modifica tants cops com calgui la seva pròpia doctrina per evitar suplicatoris o assumir la competència en matèria de règim penitenciari. Descendint per la piràmide judicial trobem òbviament molts tribunals respectuosos amb l’estat de dret, però també d’altres que apliquen la màxima del Comte de Romanones –“Al amigo, el c...; al enemigo por el c...; y, al indiferente, la legislación vigente”–, sigui per justificar imputacions i severes condemnes contra dissidents (el darrer, Dani Gallardo), sigui per exculpar els afins, com ara els policies que van provocar una aturada cardiorespiratoria al lleidatà Enric Sirvent (A.C.S.) o deixar d’investigar les evidents connexions entre els serveis secrets espanyols i l’imam de Ripoll. Per no parlar de la Fiscalia, l’Associació majoritària de la qual celebra per les xarxes socials que els presos polítics catalans es prenguin els torrons a la presó.

Aquesta és l’Espanya real de 2020, per molt que la diplomàcia espanyola s’esforci a donar una imatge idíl·lica d’una democràcia més formal que material.

L’actuació d’aquest deep state compta amb la col·laboració dels principals poders mediàtics, econòmics i eclesials, sota l’empara protectora d’una corona sense vot però amb un excés de vox. Al Congrés, azulones, verdotes y naranjitos aclamen entusiàsticament aquests excessos antidemocràtics desqualificant constantment el Gobierno per recolzar-se en forces narco-terroristas, filo-etarras y separatistas.