Junts: ànima de moviment amb cos de partit

Per Jaume Alonso-Cuevillas

Junts va néixer el juliol de 2020 amb l’explícita vocació de ser el gran moviment transversal aglutinador de l’independentisme per culminar el mandat de l’1 d’octubre. Aquesta ànima, en podríem dir de moviment d’alliberació nacional, i el carismàtic lideratge del president Puigdemont, va comportar que ens hi apuntéssim gent molt diversa. Alguns havien estat militants de l’antiga Convergència i/o el PDCat ; uns altres, d’altres formacions com ERC, PSC i ICV; i molts, els anomenats  independents, que no havíem militat mai en cap formació política però que enteníem que l’excepcionalitat que viu el nostre país justificava afiliar-nos a un moviment que si bé adoptava forma jurídica de partit polític ho feia només per òbvies raons operatives. Es tractava formalment d’un partit polític però naixia amb la pretensió de ser una cosa ben diferent de la resta de partits de l’espectre polític català.

Així, a diferència dels partits tradicionals, Junts no es definia en termes ideològics sinó que, coherentment amb la diversitat de procedències, va acollir al seu sí diversos corrents ideològics  (d’esquerra, socialdemòcrata i lliberal).

I, des del punt de vista organitzatiu, aquesta singularitat comportà tanmateix una forma disruptiva de funcionament, que responia a la idea de que es tractava d’un moviment de bases fortament imbricat en la societat civil catalana. I així, a diferència dels jerarquitzats partits polítics clàssics, Junts feia bandera d’una forma de fer radicalment democràtica implantant mètodes d’elecció directa a totes les seves estructures orgàniques. Les bases vam poder escollir des de la direcció executiva nacional, fins les executives locals, comarcals i de vegueria i les coordinadores de les diverses sectorials i espais ideològics. S’hi va poder presentar qui va voler i tots els afiliats vam poder escollir de forma telemàtica la totalitat de càrrecs interns. La màxima expressió d’aquesta disruptiva forma de fer va ser el procés de primàries que ens va permetre escollir la candidata a la Presidència de la Generalitat  i els primers llocs de les llistes a les eleccions al Parlament del 14F. O, més recentment, la decisió d’abandonar el Govern liderat per ERC. Malgrat algunes imperfeccions pròpies d’un partit en rodatge, crec just afirmar que la radicalitat democràtica de Junts és un model de funcionament que tant de bo imitessin els partits tradicionals.

Malgrat les bones intencions fundacionals, és obligat reconèixer que les coses no s’han fet sempre prou bé. I avui, Junts bascula entre la seva ànima de moviment i el seu cos de partit. La conseqüència ha estat una progressiva pèrdua de credibilitat. Ni el funcionament intern ha estat prou modèlic, ni s’han produït avenços significatius envers la independència, ni s’ha explicat de forma convincent el perquè d’algunes decisions. Pèrdua de credibilitat i pèrdua d’il·lusió de bona part de la gent que ens va fer confiança el 14F.

Al meu entendre, Junts és i ha de seguir sent el partit que busca aglutinar tot l’independentisme i per això cal assegurar que l’esperit fundacional segueixi viu. Des de la pluralitat, s’ha de treballar per avançar fermament cap la independència, però, a l’hora, fer-ho amb la solvència necessària per poder donar bona resposta al nombrosos problemes que la nostra societat té. Solvència i independència són els trets definidors de Junts per Catalunya.

Penso doncs que l’autocrítica és necessària per recuperar les minvades credibilitat i il·lusió. Malgrat que no hem fet prou bé les coses, tenim talent i força suficient per revertir la tendència. Junts segueix sent el moviment més radicalment democràtic de l’independentisme (i òbviament de tot l’espectre polític) i segueix sent el moviment que aposta de forma més convençuda per la independència de Catalunya.

Respecte al fons, hem de demostrar l’actitud de fermesa per avançar cap a la independència. D’entrada, hem d’explicitar (amb les més que compressibles limitacions) el nostre full de ruta, que passa per mantenir una confrontació intel·ligent, no desaprofitar ocasió per explicar-nos i denunciar (interna i internacionalment) la situació de repressió que patim en tant que minoria nacional i mantenir la necessària complicitat amb ciutadania, societat civil i entitats sobiranistes i, molt particularment, amb el Consell per la República. Sabem que el camí no és fàcil, i no es bo generar expectatives irreals que fàcilment es converteixen en frustració, però el que no ens podem permetre es donar passes enrere. Potser no hi ha un mapa detallat però el rumb a seguir sí és clar.

I, des del punt de vista organitzatiu, hem de recuperar les proclames fundacionals. Empoderament de les bases i sensibilitat envers el sentir de la ciutadania. Abandonar males pràctiques pròpies de la vella política i fer un exercici constant de transparència i permeabilitat. En els temps convulsos que vivim, és fàcil que cometem errors, però hem de tenir flexibilitat per rectificar quan calgui i valentia per demanar perdó quan pertoqui.

Demostrem que som un partit del segle XXI, escoltant la veu del carrer i consultant la militància davant de qualsevol decisió transcendent. Hem de ser un exemple de democràcia participativa.

Alguns apunts finals: L’organització (el partit) és simplement un instrument i no una finalitat en si mateixa. El poder o l’ocupació de càrrecs tampoc són una finalitat en si mateixos; han d’estar supeditats a l’objectiu últim: assolir la independència de Catalunya. Govern i pactes han de respondre sempre a aquest objectiu.

Aplicant aquestes senzilles receptes de radicalitat democràtica i fermesa en la persecució dels objectius, Junts recuperarà la força i credibilitat necessàries per liderar el tram final del camí cap a la plenitud nacional. Malgrat tenir un cos de partit polític, Junts ha de conservar l’ànima de moviment transversal de base. I, personalment, treballaré per a que així sigui.