Immunitat Junqueras

Per Jaume Alonso-Cuevillas

Dilluns 16 de desembre vaig escriure que estàvem a punt de començar una setmana intensa. Jurídicament intensa i políticament intensa doncs fa ja temps que l’actualitat política, a Catalunya i a Espanya, està condicionada per les resolucions dels tribunals.

S’esperava per aquell dijous 19 la sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre la immunitat del Vicepresident Oriol Junqueras. Existia certesa de la data, doncs el tribunal de Luxemburg, anuncia amb molta antelació el dia en que farà públiques les seves resolucions. I, òbviament, cap filtració sobre el possible contingut. Incertus an, certus quando.

I es presumia que la mateixa setmana es publicaria també la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya inhabilitat el President Torra. Aquí, incertesa respecte la data ­–només alguns rumors de que seria immediatament després de la sentència del TJUE–, però absoluta certesa sobre el sentit condemnatori d’una injusta sentència inhabilitadora. Certus an, incertus quando.

Els advocats del procés teníem el convenciment de què la sentència de Luxemburg no podia ser dolenta. Personalment, havia manifestat a diversos mitjans que, si entrava al fons, ho faria en el mateix sentit de l’Advocat General, és a dir, reconeixent la plena immunitat d’Oriol Junqueras des de la proclamació dels resultats electorals. No les tenia però totes sobre si el TJUE entraria al fons o, pel contrari, aprofitaria l’estrany nyap processal plantejat per Marchena –no preguntava si tenia immunitat que obligués a suspendre des de ja el procés, sinó, només, si tenia que donar a un pres preventiu el permís penitenciari per acatar la Constitució per poder esdevenir europarlamentari– per treure’s de sobre la qüestió –carència sobrevinguda d’objecte– i esperar la demanda de Puigdemont i Comín per resoldre. Però inclús en el cas d’entrar al fons –com efectivament va fer–, persistia el dubte de fins a quin punt ho faria.

I, com sabem, ho va fer de la forma més contundent imaginable. Reconeixent sense rodejos la plena immunitat de Junqueras. Si s’esperava que la setmana podia ser intensa, la claredat i contundència de la resolució va fins i tot desbordar les millors expectatives. I sense necessitat tan sols de presentar cap nou escrit al Parlament Europeu, aquest reconeixia i facilitava l’acreditació, l’endemà mateix, dels europarlamentaris Puigdemont i Comín. Divendres 19 veiem la foto tan desitjada, malgrat les barroeres pressions de la Presidenta espanyola del Grup Socialista, al també socialista, però demòcrata, president Sassoli. Un èxit amb tots els ets i uts obtingut aquest cop gràcies a la bona feina del company Andreu Van den Eynde.

I el més important d’aquesta sentència està encara per venir si, com és més que previsible, el Tribunal Suprem espanyol acabava decidint que com si plogués. Europa ja ha donat un primer toc d’atenció a la justícia espanyola demostrant que no li tremolarà la mà per corregir de nou quan calgui els tribunals espanyols. El valor de la pròpia democràcia europea en joc està molt per sobre dels interessos de qualsevol govern o país.

En la vessant política veurem també els equilibris malabars d’un PSOE que ha d’intentar seduir ERC sense enfadar massa les seves pròpies bases ni els veritables poders fàctics de la Cort. Tothom sap que aquesta cortesia pre-investidura es desfarà com un encanteri tan bon punt el prepotent Sánchez sigui coronat. Sánchez serà investit amb l’ajut de podemites i (alguns) nacionalistes però governarà mirant cap a la Llotja del Bernabéu. I tant de bo hagués de demanar algun dia disculpes per haver-me equivocat en aquest pronòstic.

Respecte la sentència inhabilitant el President Torra, només reiterar el seu caràcter polític i la poca consistència jurídica. L’article 410 del Codi Penal castiga la desobediència a “resolucions judicials” –i les de la JEC, òbviament, no ho són–  o decisions o ordres de “l’autoritat superior” –i la JEC, òbviament, no ho és respecte el Molt Honorable President de la Generalitat–. I malgrat que les lleis penals s’han d’interpretar sempre restrictivament (art. 4.2 del Codi Civil), la sentència diu que encara que la llei digui “superior”, no s’ha d’interpretar de forma literal, com si volgués dir verticalitat, jerarquia o relacions de subordinació. N’hi ha prou, diuen, de que es tracti de “relaciones orgánicas necesariamente tamizadas por las competencias atribuidas a cada institución”. El Codi Penal pot dir el que vulgui, però, afirmen textualment “la interpretación de la ley tiene que atemperarse con la realidad jurídica que la circunda”. Per a què volem doncs lleis amb aquests tribunals ?

I ràpid apunt final sobre els presos. Jurídicament, el tercer grau és el procedent. No em queda prou espai per desenvolupar-ho, però qui estigui interessat pot consultar el meu fil de piulades del passat 24 de desembre, on ho explico detalladament.

Bon final d’any i preparem-nos per l’entrada a la dècada en la que Catalunya assolirà la seva llibertat.