Estat de dret o "punyetocracia"?

Per Jaume Alonso-Cuevillas

A l’espera encara del pacte de govern, el Parlament ha començat aquesta setmana a reprendre tímidament la seva activitat ordinària despatxant alguns assumptes pendents de la passada -egislatura. Entre aquests, destaca l’Informe anual del Síndic de Greuges, que correspon a l‘any 2019.

Malgrat l’intents 2020 ja transcorregut, l’Informe 2019 serveix per fer una foto fixa de l’estat democràtic de la nostra societat que, malauradament, i pandèmia a banda, no difereix gaire de la que correspondria a l’any passat.

Tal com vaig exposar durant la meva intervenció al ple, entenc que, en efecte, el millor termòmetre per mesurar la salut democràtica d’una societat és avaluar l’efectivitat de l’aplicació dels drets fonamentals. I com és fàcilment constatable, i l’Informe del Síndic ho palesa cruament, la nostra és una societat que no gaudeix de bona salut democràtica.

Des del punt de vista del respecte als drets fonamentals, el Síndic es preocupa d’alguns dels anomenats drets fonamentals de tercera generació, com poden ser els drets a la transparència i a una bona governança, però posa el dit a la nafra quan evidencia que segueixen sense respectar-se alguns dels drets més bàsics. Tal com ha emfatitzat el vot particular dels magistrats constitucionals Xiol i Balaguer, l’estat de dret no és possible sense una escrupolosa observança dels drets fonamentals. I a Espanya, aquests drets no són respectats per bona part dels servidors públics i, de forma molt destacada, tampoc per bona part d’uniformats i togats.

Com va succeir amb motiu de les manifestacions post-sentència de l’ 1-O, la cadena comença quan, massa sovint, la policia reprimeix manifestacions pacífiques i criminalitza l’exercici de drets fonamentals, en ocasions fins i tot tergiversant els fets. Segueix amb una fiscalia que, malgrat que segons la seva llei reguladora té per funció promoure l’acció de justícia en defensa de la legalitat i dels drets dels ciutadans, assumeix acríticament els atestats i s’acarnissa amb un exercici desproporcionat de l’acció penal, amb dures peticions punitives que condueixen, amb massa freqüència, a conformitats viciades per la por de llargues condemnes de presó. Por derivada de la poca confiança ciutadana cap a un poder judicial que, també amb massa freqüència, no exerceix el seu rol de protegir els drets fonamentals de la ciutadania. I tanca el cercle un Tribunal Constitucional que en els darrers anys s’ha caracteritzat per fer una lectura cada cop més restrictiva dels drets fonamentals pels quals hauria de vetllar. El panorama és, doncs, desolador.

Afortunadament, no tots els jutges actuen igual. A banda dels destacats tribunals que, fent una lectura favorable als drets fonamentals, van absoldre el major Trapero i la cúpula d’Interior o més recentment els Síndics Electorals de l’1-O, o els ja citats discrepants magistrats Xiol i Balaguer, és de justícia reconèixer que hi ha molts jutges i magistrats anònims que fan la seva feina de forma vocacional i sense cap biaix ideològic.

Segurament són fins i tot majoria, però com sempre succeeix, les actituds incorrectes tenen molta més visibilitat i fan molt més de mal. Un estat pretesament democràtic no es pot permetre que ni un sol dels seus servidors públics vulneri els drets fonamentals dels ciutadans. I menys encara que ho facin els que precisament tenen encomanada la funció de protegir aquests drets fonamentals. I, com deia, no es tracta d’alguns simples casos aïllats, sinó d’una pràctica massa estesa. Al meu entendre, un dels problemes estructurals més greus que pateix avui l’estat espanyol.

El problema del poder judicial a Espanya no és un problema d’independència judicial, sinó de manca de neutralitat, especialment a la seva cúspide. Des de fa uns quants anys contemplem el terrorífic espectacle del poc respecte als drets fonamentals i l’acarnissament sense miraments –ni respecte de les garanties més elementals– contra la dissidència política i, molt singularment –com els catalans sabem millor que ningú–, contra les minories nacionals. I en els darrers temps hem vist com un poder judicial desbocat ha entrat en guerra oberta contra els altres poders de l’estat.

Una deriva antidemocràtica que, de no aturar-se, farà transitar Espanya des d’una aparent democràcia a una autèntica punyetocràcia. Una deriva que, sens dubte, passarà una cara factura a l’estat. Avui patim una repressió forassenyada, però potser rau aquí la llavor de la nostra futura llibertat col·lectiva.