Estat de dret i respecte als drets fonamentals: de la teoria a la pràctica

Per Jaume Alonso-Cuevillas

Separació de poders i respecte als drets fonamentals són, sens dubte, els principals trets denidors de l'estat de dret.

En un estat de dret, tots, absolutament tots els poders han de mostrar un escrupolós respecte pels drets fonamentals. Encara més, els drets humans, considerats en tota l'amplitud que es desprèn no només dels textos dels convenis i tractats internacionals, sinó també de la interpretació, ordinàriament expansiva, feta per les diferents corts i tribunals internacionals, han de ser la guia d'actuació de tots els poders d'un estat democràtic.

Aquesta obvietat —communis opinio entre la doctrina jurídica internacional— no sempre és efectivament respectada en la pràctica dels poders estatals.

Centrant-nos en el cas d'Espanya, la separació de poders és més formal que material.

Certament, el poder legislatiu és el que investeix o censura el cap del poder executiu, però un cop conformat l'executiu, el pes d'aquest és notòriament superior al de qui l'ha investit, fins al punt que molts mandats del legislatiu cap a l'executiu queden després en lletra morta. A més, en el cas de la "partitocràcia" espanyola, les decisions les prenen les direccions dels partits, i els parlamentaris es limiten a prémer el botó del sí, el no o l'abstenció, en funció del que els han indicat.

La preponderància sobre el poder judicial, reiteradament denunciada per organismes internacionals —com, per exemple, els informes del Grup d'Estats contra la Corrupció del Consell d'Europa—, queda fora de tot dubte. Cal només recordar que són les cambres legislatives les que escullen els integrants del Consell del Poder Judicial, el qual —i aquí rau la disfunció— després escull les persones que han d'ocupar els càrrecs i llocs clau del sistema judicial. Igual succeeix amb el Tribunal Constitucional, els membres del qual els escullen les cambres, el Govern i el Consell del Poder Judicial. En tots els casos esmentats, és notori que a l'hora de fer les corresponents designacions, les "anitats" polítiques o ideològiques prevalen descaradament per sobre de la vàlua dels escollits.

Pel que fa al respecte al drets fonamentals, que formalment l'ordenament jurídic espanyol consagra atorgant els màxims reconeixement i protecció, la realitat ofereix també un ampli marge de millora.

Tots els poders, des del legislatiu a l'executiu, passant òbviament pel judicial, haurien d'actuar sempre, absolutament sempre, guiats pel màxim respecte als drets fonamentals. Aquest ha de ser el marc irrenunciable de qualsevol llei o norma administrativa. I també el criteri preponderant de qualsevol actuació de l'Administració.

I no cal ni dir —per obvi—, que ha de ser funció essencial del poder judicial el vetllar pel seu efectiu respecte i corregir de forma immediata qualsevol vulneració. I no diguem ja del Tribunal Constitucional, que és, per definició, el tribunal de garanties que ha d'assegurar-ne no només el compliment rigorós, sinó també la interpretació més expansiva en qualsevol circumstància.

Sobre el paper, l'ordenament jurídic espanyol compleix sens dubte els estàndards exigibles i, des d'aquest punt de vista, l’Estat espanyol és reconegut com una democràcia plena. Però, es corresponen teoria i pràctica? És veritablement respectuosa amb els drets fonamentals l'actuació dels poders de l'Estat?

Tots els poders han de guiar-se pel respecte al drets humans, però de forma més intensa encara han de fer-ho els òrgans que tenen encomanat l'ús de la força coactiva de l'Estat: el sistema judicial, la fiscalia, i les forces i els cossos de seguretat.

Tots els òrgans estatals actuen —òbviament— a través de persones (jutges, fiscals, policies) que són els que, de forma efectiva, hauran de dur a terme cada actuació concreta on els drets fonamentals han de ser respectats o poden ser vulnerats.

I aquí és probablement on es detecten els dos principals problemes. El primer és un problema cultural. Malauradament, molts —massa— servidors no tenen interioritzada la cultura de respecte als drets fonamentals com a guia conductora de les seves actuacions. Ans al contrari, molts —massa— servidors públics pensen que la llauna aquesta dels drets humans no és sinó un obstacle que dificulta l'eficàcia de les seves actuacions. Quan un jutge dicta una resolució, un fiscal acusa o la policia investiga o controla l'ordre públic, hauria de tenir clar que en cap cas pot vulnerar o restringir els drets fonamentals del enjudiciat, investigat o manifestant. Perquè en el respecte efectiu als seus drets està en joc l’essència de la societat democràtica. Però és obvi que aquest respecte —des de les garanties processals, al secret de les comunicacions o l'ús proporcional de la força— pot comportar una major dicultat de la concreta actuació. I és en aquest xoc on massa sovint se sacriquen els drets per millorar l'eficàcia. És, doncs, un problema cultural que tot servidor públic entengui i interioritzi que ni l'eficàcia d'una actuació concreta ni cap altra finalitat pot comportar una injusticada restricció de drets fonamentals.

I el segon problema és la manca de controls efectius que permetin reparar les vulneracions ja comeses. Aquesta feina, en última instància, l’hauria de fer un Tribunal Constitucional, sobre el qual no tinc prou espai per descriure allò que tothom ja coneix o intueix.