Els reptes de la justícia

Per Jaume Alonso-Cuevillas

La justícia i la política mai no havien anat tan lligades com des de la tardor de 2017 (https://www.eltemps.cat/article/5448/actuen-per-la-via-del-fet-donant- aparenca-destat-de-dret). Per tant, no és agosarat armar que el Ministeri de Justícia serà un dels actors polítics clau en la legislatura que tot just ara comença.

Sens dubte, la problemàtica més important que s’haurà d’afrontar és la del conflicte territorial català. Com és lògic, el discurs oficial a Madrid es fa per intentar reduir la qüestió a la vessant estrictament processal. El Tribunal Suprem ha sentenciat i, per tant, diuen, s’haurà d’acatar la sentència, sense perjudici del règim de recursos legalment previst. Això no obstant, tothom és conscient que la sentència ha estat objecte de severes crítiques per part de molts juristes imparcials i de l’elevada probabilitat que aquesta sentència pugui ser anul·lada pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Davant d’aquest escenari i del consegüent risc de sonora clatellada a la ja malmesa imatge de la justícia espanyola, la solució només pot venir per la via política. I aquí hi ha diverses alternatives.

En primer lloc, seria possible concedir indults, totals o parcials, als condemnats. Aquesta concessió és competència del Govern, motiu pel qual des dels socialistes no volen assumir a soles el possible cost polític de la decisió que, de ben segur, seria objecte d’una crítica agra per part de la dreta. A més, hi ha el risc que els tribunals — en peu de guerra en aquest tema— poguessin acabar anul·lant la mesura de gràcia. Molt costós i massa riscos.

La segona possibilitat passa per aprovar una llei d’amnistia. Des del punt de vista jurídic, és una bona solució que permet, a més, solucionar també la problemàtica de tots aquells que encara no han estat sentenciats (cúpula d’Interior, Mesa del Parlament, Sindicatura Electoral, imputats al Jutjat d’Instrucció 13 i altres òrgans judicials, i també els exiliats). Des del punt de vista polític, però, el PSOE tem el cost electoral que li pugui comportar una mesura que probablement podria ser percebuda per l’opinió pública com una mesura de gràcia, si bé amb el doble avantatge que dilueix el cost polític entre les diverses forces parlamentàries i evita el risc d’anul·lació per part dels tribunals. És cert que algun grup parlamentari podria dur-ho al TC, però en principi la constitucionalitat d’una llei d’amnistia, aprovada amb majoria absoluta, sembla no oferir grans dubtes jurídics.

La tercera alternativa és modicar el Codi penal. Des del punt de vista jurídic, ofereix els mateixos avantatges que l’amnistia amb un ventall més ampli de solucions. Des del punt de vista polític, el Govern creu que és més explicable a l’opinió pública una reforma o “adaptació als temps actuals del delicte de sedició”, que una amnistia.

Com deia, la reforma del Codi penal ofereix un ventall més ampli que va des de la derogació del delicte de sedició (o l’exigència explícita de l’ús de violència instrumental i preordenada) fins a una rebaixa de la pena prevista. A Alemanya la sedició va ser derogada el 1970; a França o a Itàlia els tumults violents estan castigats amb penes de fins a un any d’arrest. Al meu entendre, la solució més lògica seria derogar directament el tipus penal, atès que al Codi penal espanyol ja existeixen altres delictes contra l’ordre públic (atemptat, resistència o desobediència a l’autoritat, desordres públics) que, en els casos més greus, poden comportar penes de fins a sis anys de presó. No cal, per tant, mantenir la sedició, que és una reminiscència històrica avui sense sentit. Cal, però, tenir en compte que la condemna del Suprem (i alguna de les imputacions en curs) ho és tamb pel delicte de malversació. La sentència ha imposat penes de 9 a 13 anys als principals acusats. En el cas de derogació de la sedició, el Suprem hauria de recalcular la condemna, ara ja només per malversació, però les penes de malversació superior a 250.000 euros poden superar els 8 anys de presó. La rebaixa de la pena de sedició podria esdevenir inútil.

Per tant, l’única solució passa per derogar també la malversació sense apropiació. Recordem que, fins al 2015, només es considerava malversació la conducta del gestor públic que s’apropiava dels fons administrats. La reforma del Codi penal de 2015 amplià el tipus per incloure-hi també la conducta del gestor públic que, sense apropiació, destina el fons administrats a una finalitat distinta a la legalment prevista. Per a aquestes conductes ja existeix el rigorós Tribunal de Comptes per exigir-ne el rescabalament. No cal, doncs, establir un delicte específic. Qualsevol reforma que no passi per la derogació dels dos tipus penals corre el risc d’esdevenir ineficaç per la bel·ligerància del Tribunal Suprem, no contribuirà a desescalar el conflicte polític i, des de l’òptica espanyola, no evita el més que probable correctiu del Tribunal d’Estrasburg a la seva justícia.

El camí és clar. Esperem ara la valentia de les forces governamentals per transitar-lo. La dreta vociferarà en qualsevol cas. No hi ha, doncs, excusa que valgui.