El polvorí Hasél

Per Jaume Alonso-Cuevillas

L’empresonament del raper Pablo Hasél ha provocat una escalada de tensió tant als carrers com al debat públic.

Tractant-se d’un fenomen complex, qualsevol anàlisi rigorós requereix passar-hi el bisturí i diferenciar els diversos components.

Empresonar un raper per la lletra de les seves cançons és impropi d’un sistema pretesament democràtic. I aquí no és excusa si ja acumulava altres condemnes per altres fets; el cert és que l’orde d’empresonament deriva d’una condemna contrària a la llibertat d’expressió.

La indignació pel fet inicial provoca lògiques expressions de protesta. El malestar social derivat de la difícil situació social, política, econòmica i sanitària actua sens dubte com a catalitzador.

Les protestes concentra persones i grups de molt diferent tarannà. Des de joves i no tan joves legítimament indignats per la violació de la llibertat d’expressió, fins a col·lectius antisistema, provocadors infiltrats i aldarullistes habituals sovint arribats des de fora.

La més petita espurna pot radicalitzar la protesta i sembla obvi que alguns dels participants tenen interès en que això passi. Segurament, per motivacions molt diverses.

La policia ha de vetllar per l’ordre públic, però ho ha de fer sempre amb escrupolós respecte dels drets fonamentals de les persones (dret de protesta, dret a la integritat física, dret a la dignitat i també dret a la propietat).

Per evitar que les protestes acabin en altercats violents, un bona planificació policial preventiva és la millor solució. Qualsevol episodi de violència genera sempre una espiral creixent de violència que hauria de ser evitada.

Els contenidors són només mobiliari urbà. No es pot destrossar impunement, doncs té un cost de reposició, però en una situació d’aldarulls ha d’haver-hi prou amb la identificació dels responsables per a que se’ls hi exigeixin les corresponents responsabilitats.

El mateix criteri és aplicable a les destrosses a comerços, entitats bancàries o altres béns de propietat privada, com ara vehicles aparcats a la via pública. Els propietaris tenen dret a la reparació a càrrec dels responsables.

Les detencions s’han de reduir doncs al mínim indispensable per mantenir l’ordre públic. Per exemple, en el cas de llançament de pedres o objectes contundents a la policia, agressions o estralls que posin en risc la seguretat.

L’objectiu ideal seria una protesta sense necessitat de detencions, especialment ateses les desproporcionades penes que el sistema judicial penal espanyol sol aplicar als fets relacionats amb l’ordre públic.

Quan s’hagi de produir una detenció, s’ha de fer sempre de la forma més respectuosa possible amb la integritat física i la dignitat dels detinguts. Generalitzar l’ús de bodycams als uniformes dels agents ajudaria sens dubte a millorar la situació.

El mateix s’ha de dir respecte qualsevol actuació policial que pugui comportar riscos a la integritat física de les persones. La pèrdua d’un ull val més que tots els contenidors de la ciutat.

Necessitem una policia democràtica que vetlli pels drets de tots nosaltres. Personalment, estic molt orgullós de la nostra Policia, que, recordem, va resoldre de forma admirable els atemptats del 17-A. No hi ha comparació possible amb els cossos policials espanyols.

I precisament perquè necessitem una policia modèlica, respectada i estimada per la ciutadania, s’han de depurar sense titubejos les conductes que no s’ajustin als canons democràtics d’una policia respectuosa amb els drets fonamentals.

Un apunt final: el debat sobre seguretat ciutadana, model policial i resposta penal a l’ordre públic, és un debat essencialment polític. S’ha d’abordar, i revisar de forma permanent, però des de la serenitat no condicionada per esdeveniments concrets.

Pe això és un error barrejar aquest debat amb les negociacions d’investidura o amb el procés polític envers la independència de Catalunya. També s’han produït aldarulls a Madrid o València.

I als vídeos que corren per les xarxes es sent sovint manifestants parlant o cridant en castellà. Les mobilitzacions no són doncs cosa (només) d’independentistes.

Altra cosa és que al règim espanyol li interessi que es parli de tot això més que del fet que l’independentisme va superar el 50% dels vots el 14F.