Dret, justícia i repressió

Per Jaume Alonso-Cuevillas

El Dret és fruit i símbol de la civilització. Per pròpia natura, la vida en societat genera conflictes. I el Dret neix com a mecanisme per solucionar aquests conflictes, establint, per exemple, la norma que el propietari d’una finca pot tallar les branques o les arrels d’un arbre o d’un arbust plantat en una finca veïna que s’hagin introduït en la seva finca, si bé ho ha de fer de la manera generalment acceptada en l’exercici de la jardineria, la pagesia o l’explotació forestal.

La comunitat, la societat organitzada, es dota així de normes jurídiques. Els comuns, ajuntaments, governs i parlaments es converteixen així en fonts productores de dret, a través de lleis, decrets, ordres, bans i altres diferents tipus de normes jurídiques. A l’actual món globalitzat hi hem d’afegir a més les normes de caràcter supranacional (reglaments i directives europees, convenis internacionals).

El legislador (municipal, autonòmic, estatal o europeu, legislatiu o administratiu) no sempre és perfecte. Per això dins de l’ordenament jurídic (conjunt de normes formals, costums i principis generals aplicables en un lloc i moment concret) sorgeixen deficiències sistèmiques com llacunes (coses no previstes) o antinòmies (contradiccions entre normes). A més, una norma concreta (emanada de qualsevol poder productor de normes) pot resultar materialment injusta i/o contrària al sentiment general de la comunitat. Però el Dret, i aquesta és la seva grandesa, disposa també de mecanismes per solucionar totes aquestes problemàtiques.

Passem ara del pla general al concret. La interpretació de la norma no sempre és clara (en l’exemple anterior, que s’entén per manera generalment acceptada) i, encara que ho fos, la seva aplicació no sempre és pacífica. Per això neix la jurisdicció. En les societats primitives, aquest conflicte s’hauria resolt recorrent a la violència (l’autotutela). En les societats civilitzades es defereix a un tercer (heterotutela) la facultat de dirimir el conflicte a través de la iuris dictio, és a dir, la determinació del dret aplicable al cas concret. I, a les societats avançades, l’Estat assumeix el monopoli de la jurisdicció (permetent petites excepcions consensuades, com és el cas de l’arbitratge) articulant a l’efecte un poder judicial compost per jutges i magistrats imparcials i independents, que resolen les controvèrsies a través d’un processus iudici. El Dret Processal tracta que el procés sigui just i eficaç a través d’un joc d’equilibris entre garanties processals i eficiència organitzativa.

I passem ara de la teoria a la pràctica. Les normes poden ser imperfectes, els jutges són humans, i per tant també imperfectes, i el procés està regulat per un conjunt (imperfecte) de normes, dirigit per jutges (no sempre perfectes) i, a més, la igualtat de parts és sovint més teòrica que real. El resultat just no queda, doncs, sempre garantit, però amb les seves imperfeccions el sistema és en conjunt millor que el far-west de l’autotutela.

Canviem de registre. Entre les branques del dret (civil, mercantil, administratiu, laboral, etc.) cal fer especial menció al Dret Penal. No pretén resoldre conflictes entre particulars i/o empreses, ni amb les administracions, o entre treballadors i patrons. Pretén ser l’ultima ratio del Dret. L’últim remei a través del qual la societat en el seu conjunt es protegeix contra les conductes més lesives. La previsió legal de la pena compleix, doncs, una funció de prevenció. Qui mati, robi o violi sap que s’haurà d’enfrontar al risc d’una condemna.

El Dret Penal pateix, doncs, tots els defectes del Dret. Les normes poden ser injustes (sovint trobem penes desproporcionades), el procés judicial pot desenvolupar-se de forma ineficient (lent, car...) i/o injusta (sense respectar-se les garanties previstes) i els jutges continuen sent humans.

Però, a més, aquí hi ha un altre perill. El dret penal és, per definició, una eina punitiva en mans de l’Estat. A través d’un ús esbiaixat el sistema judicial (lato sensu, policia, scals, jutges) pot aprofitar la poderosa eina punitiva per reprimir el dissident fent ús del que Jakobs va definir com el dret penal de l’enemic. El Dret, fixem-nos-hi bé, ja no és, doncs, aquell originari mecanisme per solucionar conflictes, i es converteix en una poderosa eina de poder repressiu contra la dissidència.

El problema no és, doncs, el Dret, amb majúscules, sinó les persones concretes que l’interpreten i l’apliquen en cada moment, lloc i situació.