Desbrossar el camí

No abaixem la guàrdia

Per Jaume Alonso-Cuevillas

Assolir la independència no és senzill. O no ho és tant com muntar una tauleta prefabricada seguint els confusos manuals d’instruccions. Però una cosa és que proclamar la independència no sigui qüestió de bufar i fer ampolles i una altra que el camí per anar-hi no estigui clar.

No és cap traïdoria reconèixer que, avui, un independentisme desunit no té la força suficient per imposar una solució unilateral basada en el control efectiu i total del territori. Una altra cosa és debatre si l’octubre de 2017 vam tenir-ne l’oportunitat i vam desaprofitar-la. En qualsevol cas, sembla obvi que una solució bilateral negociada amb Espanya no és una opció realista. Espanya no és el Regne Unit ni el Canadà. Ni tampoc Suècia, que el 1905 va reconèixer pacíficament la independència de Noruega. Si negociar un petit percentatge de presència del català a les plataformes audiovisuals és un drama, qui es pot creure que l’Estat està disposat a negociar el dret a l’autodeterminació? Aquest no és el camí.

El nostre camí es diu confrontació intel·ligent, cosa que vol dir crear les condicions perquè tercers imposin a Espanya tolerar un referèndum i acatar-ne el resultat. Si nosaltres abandonem, si, per cansament o bé perquè hem perdut l’esperança o bé perquè ja no tenim esma, renunciem a la lluita, l’atzar no resoldrà aquest conflicte, que és real i de base popular.

La batalla jurídica a l’exili n’és un exemple. Tant com enfortir el paper del Consell per la República. Som conscients del que significa comptar amb una organització d’alliberament nacional amb més de 100.000 afiliats que no pot ser perseguida per l’Estat? Però una altra manera de confrontar-se amb l’Estat és adoptar decisions i hàbits de consum que no enforteixin els oligopolis que reforcen el règim del 78, que és el que cal tombar. I, per descomptat, la lluita, la confrontació, s’ha de basar en la mobilització permanent sense deixar de denunciar constantment els tics autoritaris i antidemocràtics del Regne d’Espanya. Sense renunciar a cap via. Com l’estaca de la cançó de Lluís Llach, si estirem fort, ella caurà.

Donar estabilitat al Gobierno de España (per exemple, aprovant-li acríticament els pressupostos), no ajuda gens a la causa independentista. Una altra cosa és que a Madrid l’independentisme utilitzi la seva força, que només serà eficaç si és consensuada per tots els grups, per condicionar el govern. De moment, com hem constatat molt ràpidament, de Madrid no obtindrem res més que nous enganys. Tampoc no aconseguirem aturar la repressió desbocada d’uniformats i togats. Espanya té avui el "Gobierno más progresista de la historia", tot i que el PSOE va ser el còmplice del PP en la repressió i l’aplicació del 155, i ja n’hem vist el resultat. Els mateixos menysteniments de sempre cap a la nostra cultura i la mateixa o superior repressió que quan governava la dreta. Amb la derivada afegida que, des d’Europa, perceben ara que a Madrid tenen "controlat" el conflicte català, que ha entrat en una fase de retrocés per voluntat d’una part de l’independentisme. La carpeta catalana ha deixat de ser una prioritat per les cancelleries europees.

Tant de bo tots els actors independentistes —partits i entitats— compartissin una mateixa estratègia i actuessin amb unitat. La realitat és que no és així. Però si hi ha qui, per estratègia o bé per una simple tàctica a curt termini, ara han renunciat a la lluita, els que no estem disposats a doblegar-nos no hem d’aigualir el nostre discurs per por d’incomodar els companys de viatge. Desacomplexem-nos, mantinguem ferm el nostre discurs i esperem que els altres s’hi sumin per arrossegament. Si aigualim tant el vi, acabarem provocant una desmobilització massiva que serà perjudicial. L’efecte combinat de la pandèmia i la manca de rumb dels partits independentistes ja han provocat la desmobilització, el desencís i fins i tot una desafecció de la base independentista cap als partits.

L’independentisme travessa avui un moment vall. Però no conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho. La gent hi és, hi som i hi serem. Calen, doncs, lideratges polítics capaços de retornar la confiança a la gent i canalitzar el moviment. No cal enganyar ningú, però tampoc caure en el derrotisme.

La independència de Catalunya és imparable. Depèn de nosaltres i no pas de cap negociació. Després de l’1-O la desconnexió d’Espanya de gran part de la població catalana és irreversible. La independència arribarà, doncs, amb els partits, sense els partits o, si cal, contra els partits. I si els partits es converteixen en una barrera, organitzacions com el Consell per la República els acabaran desbordant. En el temps a venir es produiran fets transcendents. Esperem noves victòries jurídiques a Europa que poden comportar conseqüències molt transcendents. A Espanya es preveu un escenari de crisi creixent —econòmica, social, política, institucional i territorial— que hem de saber aprofitar. La crisi econòmica podria comportar una intervenció d’Espanya per part de la troica comunitària (amb imposició de severes mesures regeneracionistes també de caràcter polític i territorial), i hem d’estar preparats per aprofitar l’ocasió. Cal que els partits comencin a preparar estratègies per evitar el gran mal d’aquests anys: la improvisació. Les eleccions municipals de la primavera del 2023 seran també una excel·lent oportunitat per consolidar la majoria independentista.

No abaixem la guàrdia. Sapiguem aprofitar les nostres oportunitats. Haver fet passos enrere només ha de servir per agafar impuls i fer un salt endavant. Defallir no és una opció. De cap manera.